crisi, llibertat, imperialisme i futur

Un company a la feina m’explica que compra les piles als “xinus”. És clar, un paquet de 4 piles “d’aquelles petites, però no de les mes petites,eh?” comprat a un supermercat o a una botiga d’electrònica costa 4 euros i mig i als “xinus” no arriba a dos euros. “I funcionen bé, eh?”

La crisi ens està fent començant a mirar no ja l’euro amunt o avall; per fi ens comença a fer mirar el cèntim. Però si això podria ser un primer indici de racionalitat en el consum -alguna cosa havia de tenir de bo la crisi- quasi immediatament m’ha vingut al cap la imatge de nens explotats laboralment, de joves i d’adults amb jornades laborals abusives i sense cap mena de dret sindical.

Les empreses productives d’aquí, d’Occident vull dir, es queixaven fa temps de la competència deslleial que suposava haver de competir amb els costos salarials dels països asiàtics (com és que han deixat de queixar-se?). Les organitzacions humanitàries i sindicals esbombaven les precàries situacions en què aquelles persones havien de treballar. Fins i tot, es va iniciar alguna campanya de boicot a marques que produien allà despreocupant-se de les condicions dels “seus” treballadors asiàtics.

De tot això fa temps que no se’n parla. Sembla que tots hem oblidat la sensibilitat i solidaritat que teniem cap a aquella gent perquè… la pela és la pela i la crisi és la crisi.

No es pot anar contra la globalització, ens diuen. No es poden posar entrebancs a la llibertat de mercat, asseguren. Jo tenia entès que la llibertat de mercat feia competitives les empreses, aconseguia millorar la qualitat dels productes i havia de fer tendir els preus a la baixa. Jo entenia la llibertat de mercat com la possibilitat que diferents productors presentin els seus productes al mercat i, aquest, lliurement i informat decideixi quin creu que és el millor, el que més s’ajusta en la seva relació preu/qualitat.

Però sembla que no és així. Els estats, Europa en aquest cas- sembla més interessada en donar el segell E conforme qualsevol producte compleix -sobre el paper- uns mínims exigibles, cobrar les taxes i esperar a regular seriosament si, a toro passat, algun producte incompleix alguna norma. Europa, Espanya, Catalunya… també controlen les condicions d’explotació dels treballadors que han elaborat aquells productes? I nosaltres, consumidors finals… ho recordem?

Després, quan toqui i els mitjans de comunicació ens tornin a inundar amb idees solidàries, sortirem al carrer a fer manifestacions contra l’imperialisme consumista i explotador xinès, contra la situació política i militar del gran gegant (quan falta perquè hi hagi el primer conflicte bèlic xinès d’aquest segle?), farem cues indignats per adoptar nenes xineses i salvar-les d’una societat on no poden viure mentre els seus germans mascles creixen per poder ser algun dia ciutadans explotats, callats i submisos i amb dificultats per trobar xicota perquè no hi haurà prou noies de la seva edat…

Però nosaltres seguirem comprant les piles als xinus per menys de dos eurus.

I què té a veure tot això amb Catalunya?

Doncs que en lloc de ser un país avançat on puguin créixer i consolidar-se empreses pròpies de qualitat, seguim sent un pais que va a pidolar que les empreses no se’n vagin. El model econòmico-politic del “lliure mercat” (abans n’hi deiem capitalisme) que tant defensen els partits de dretes i sobre el que no saben, volen o poden contraatacar els partits d’esquerres, ja ha mostrat la seva cara més fosca: qui mana és el capital, no les idees. Qui fa trontollar la vida i la economia d’un país tan “vulgar” com el nostre són les grans corporacions transnacionals que fan anar la economia com volen. Corporacions -em nego a anomenar-les empreses- que tenen més pressupost anual que els pressupostos d’Espanya i, evidentment, de Catalunya. Qui concedeix audiència als polítics és el capital, i no al revés.

No he sentit cap proposta seriosa contra la crisi que expliqui com ho farem per ser d’aqui 15 o vint anys un pais amb una estructura social i laboral de qualitat com Suècia; no he sentit cap proposta seriosa que ofereixi solucions per viure dignament durant els propers anys a qui ara s’haurà d’endeutar encara més per “fer front a la crisi”.

Em vaig creure l’anunci que va fer el President Montilla el mes de setembre: crearem crèdits amb interés 0 a retornar en 5 anys per a aquelles persones que vulguin formar-se amb activitats que el Servei d’Ocupació de Catalunya no ofereix.

Vaig pensar que per fi algú havia fet una pensada amb cara i ulls per aconseguir una formació real i de qualitat per les persones que necessiten títols per accedir a feines d’una certa qualitat.

El gener, ja es podien consultar les bases per a demanar-ho. Queden expressament exclosos d’aquests crèdits, els estudis universitaris.

Vaig al·lucinar. Només amb titulació universitària hi ha una mínima esperança d’aconseguir una feina amb un salari una mica superior als mil eurus. Només amb una titulació universitària es pot accedir a feines que puguin tenir alguna projecció de futur. Perquè les persones de més de 45 anys, encara haurien de tenir un futur. I ganes i il·lusió per afrontar-lo amb esperança.

S’ha perdut una oportunitat de fer alguna cosa positiva. s’ha perdut una altra oportunitat de fer alguna cosa diferent del que es fa als països sense idees i sense ganes de prosperar.

Seguim, i em temo que seguirem, amb la cultura d’aparador, de qui dia passa any empeny, de tapar forats i apagar focs.

El salari base no pujarà com va prometre R. Zapatero; la formació a la que podrà accedir el gruix de la població seguirà sent de fireta; els autònoms seguiran marginats en quasi tots els aspectes socials i laborals i les petites empreses d’aquí o microempreses (les de menys de 250 treballadors) les veuran magres per subsistir.

Potser, els Presidents -català i espanyol- haurien de tenir més audiències a peu de carrer amb els treballadors, amb els que no poden arribar a final de mes, amb els que tenen dia de primera visita amb l’assitent social per d’aquí dos mesos i mentre no saben què menjaran… en lloc de demanar hora de visita als representants de corporacions que ni tenen cap interés per Catalunya ni per Espanya, ni cap respecte pels sers humans en general.

Pensament precàri, llenguatge incorrecte, societat incompleta

Quan es dedica un dia a una causa tinc la sensació que s’està fent política d’aparador, d’imatge i de netejar consciències. I més quan, encara que es tracti d’una causa noble i plenament justificada, no s’ataca l’arrel del problema.

L’Assemblea General de Nacions Unides va declarar -el Desembre de 1999- que el 25 de Novembre de cada any seria el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona.

TV3 i Catràdio des de la web corporativa ho rebateja o tradueix com “Dia Internacional contra la Violència envers les dones”, però quan els periodistes n’han de fer ús en els programes encara ho tornen a traduir com “Dia Internacional contra la Violència de Gènere”. Vull entendre aquesta nova traducció com un ús més políticament correcte del concepte, però em sembla també un ús oportunista i “conjuntural”.

Entenc perfectament, i em sembla una bona eina, que Nacions Unides prengués aquella decisió perquè arreu del món es conegués que tres activistes polítiques dominicanes, les germanes Mirabal, van ser assassinades per ordre d’un dictador pel fet de ser dones i de mobilitzar-se políticament.

Però em sorprèn que a casa nostra es faci una tergiversació – una adaptació amb bones intencions? – i un enfoc particular perquè políticament convé. Què té a veure l’assassinat de les activistes polítiques amb la violència domèstica?

Algú em pot dir que no és només a Catalunya, no és només a Espanya, no és només a Europa, no és només a Occident on s’ha fet aquesta acumulació d’una causa a una altra. Bé, d’Occident i de la seva reserva espiritual ja en parlarem a un altre post.

Jo estic totalment en contra de qualsevol violència i decididament convençut que cal posar-hi remei. És evident, doncs, que també estic en contra de la violència masclista. Però estic tant en contra de la violència dels homes contra les dones, com la de les dones contra els homes -que també hi és-, com la que hi pugui haver en les parelles homosexuals. O és que en les parelles homosexuals no hi ha violència? O és que els fills o els avis que conviuen amb un o una violent/a n’estan exclosos d’aquesta violència i de les seves conseqüències?

Durant els darrers anys sento insistentment el discurs que “carrega el mort” de la violència de gènere als homes. Als homes violents, als policies homes que no saben atendre les víctimes, als jutges homes que viuen en una altra època. I sento i llegeixo com les mesures que es proposen (aquesta darrera setmana parlaven de les “pulseres-gps o braçalets alarma”) són parcials, costoses, poc eficients -ja sentirem parlar de les modificacions que cal fer- i incompletes. Tinc la sensació que es van posant pedaços sobre la marxa de forma lenta i poc eficaç. I que no s’ataca l’arrel del problema, com deia al principi i, tan en aquest tema com en tots els altres que caldria planificar políticament, es busquen solucions parcials, esquifides, bé perquè no hi ha voluntat de resoldre el problema, bé perquè no hi ha capacitat de fer-ho, que seria molt més greu.

Es busquen mesures per fer conscients els adolescents -nois- que no han de ser violents. Se’n fan campanyes institucionals. I a les adolescents -noies-, se’ls hi dona formació perquè no segueixin assumint els valors socials masclistes i segueixin aspirant a imitar els tant preuats valors de supremacia masclista?

Què s’està fent de fons per canviar a l’àmbit laboral, social, cultural i familiar els tics masclistes arrossegats durant segles? La única cosa que he vist que s’ha fet ha estat la quasi paritat de gèneres en llistes electorals i poca cosa més. Les treballadores, segueixen cobrant un 25% menys que els homes fent la mateixa feina, només perquè són dones. Del treball, també caldrà fer-ne un post específic.

Però tornant a la violència de gènere…

No seria més eficaç plantejar-se seriosament per què la violència ha esdevingut un fet habitual en les relacions humanes de la nostra societat?

Per què hem de contemplar l’espectacle violent a les grades dels camps de futbol una setmana si i una altra també?

Per què hem d’escoltar la violència verbal als parlaments (i ara penso específicament en lamentables espectacles del parlament espanyol), a les ràdios, als programes de televisió?

Per què hem de tenir por d’ajudar a qui està patint una agressió? (recordo el cas d’una agressió en un vagó de metro fa alguns mesos, la d’un home en coma per interposar-se en una baralla conjugal…)

Entre tots estem acceptant, sembla que resignadament, que no es pot fer res contra “aquest progrés”. Durant anys i panys hi havia dos models de societat ben oposats i el model soviètic diuen que va perdre. Hem anat fent seguidisme del model nordamericà en quasi tots els aspectes importants: el seu sistema econòmic, els seus costums consumistes, les seves festes i tradicions globalitzadores i, sense que es noti massa, la seva ideologia política de fons, la seva estructura bipartidista i les seves pors i frustracions. Enhorabona!

No hem sabut, no hem volgut o no ens han deixat aprofundir en un model propi de democràcia i de participació ciutadana en les decisions de fons del model de societat que volem. Fins quan anirem a remolc d’aquest altre sistema caduc que ens arrossega?

Jo ni sóc polític, ni sociòleg, ni filòsof (on són els filòsofs??? – a part de’n Terricabras i en Savater, pols oposats…), però em sembla clar que cal que la societat, tots plegats, ens impliquem per aconseguir un model social diferent. El que tenim ara no funciona i va a pitjor si no es posa un remei als problemes genèrics.

Si no fem res, em temo que l’any que ve també celebrarem a bombo i platillu el Dia Internacional contra la crisi econòmica de les Entitats Financeres!

la meva nació

Fa un munt de mesos vaig prometre a una persona que estimo molt que explicaria el que per a mi representa el fet de sentir-me català, nacionalista i independentista.

Sovint donem massa voltes ideològiques per expressar planerament coses que sentim com a fets naturals. No hauria de parlar en plural, perquè només parlo per mi mateix, pel que jo penso. I és cert que massa coses apreses com a innegables, evidents, “certes”… potser me les hauria de replantejar des de la base, des dels fonaments.

Què és per a mi sentir-me català?  Per què m’incomoda ser espanyol? Per què, fins ara, he apostat per la independència de Catalunya?

Els sentiments surten de dins i entenc que si em sento català és més per proximitat lingüística, cultural, de tarannà social i de tracte i relació social que per cap altre consideració.

M’incomoda ser espanyol perquè tinc una consciència apresa de ser-ho a desgrat mei i, sobre tot, dels mateixos espanyols. Estic cansat de la broma fàcil espanyola. Estic cansat que em considerin tant simpàtic que em diguin: “joer… no pareces catalán…” Estic cansat dels tòpics que s’allarguen perpètuament en el temps i que fan que fins i tot cosins germans meus que han nascut a Madrid ens mirin quasi com a terroristes per tenir una ideologia política nacional catalana. Massa cansament acumulat.

Però aquest cansament, tot i ser dur d’aguantar  i de pair no em sembla raó suficient ni prou vàlida com per a justificar, raonar o “reforçar” la meva identitat catalana.

He estat mesos per escriure aquest primer post de base política, perquè buscava la manera de poder explicar la meva individualitat col·lectiva, el meu sentiment nacional, sense basar-lo ni el cansament, ni en l’atac o el descrèdit cap a un altra sentiment nacional tan legítim com el meu.

No em semblava seriós no poder explicar sentiments sense menystenir els dels altres. O fins i tot, criticant en els altres el que jo valorava per a mi. Si ho feia, anava a petar a un discurs que no té possibilitat d’entesa ni massa lògica.

Per això,  crec que és més fàcil i més entenedor explicar des del meu cas, des del meu sentiment, des de la meva persona. Perquè com a persona tinc sentiments i pensaments. I em puc aturar a pensar si sóc coherent o no ho sóc; si tracto els altres com voldria que em tractessin a mi o si no ho faig. I si no ho faig, tinc la capacitat de reconèixer el meu error i canviar la meva forma de fer. I per què? -em pregunto-, per què tinc aquesta capacitat?

La resposta, ara, em sembla molt senzilla: perquè tinc la llibertat de decidir com vull actuar, com vull ser i on vull anar.

Aquesta llibertat no me la ha de donar ningú, ni la he de demanar a ningú: és innata, la duc a dins. Així, encara que només tingui aquesta llibertat sé que em fa individual i independent i em dona la qualitat de persona lliure. Lliure per pensar i per decidir per mi mateix. Sense que fer ús d’aquesta llibertat coaccioni la llibertat dels altres.

I alhora, puc reconèixer la llibertat dels qui m’envolten. I més lliure em puc sentir, com més conscients siguin els altres de la seva pròpia llibertat.

Som individus diferents, amb diferents gustos, amb diferents objectius intel·lectuals, polítics i emocionals. I la nostra individualitat ens fa tant diferents com també les característiques, les ambicions, els gustos, els pensaments o els desitjos semblants ens uneixen i ens donen característica de grup i de col·lectivitat social.

Aquesta reflexió que em faig, me la faig des del meu propi sentiment i pensament. No necessito cap “llei” externa ni cap norma que m’autoritzi. No em cal que cap “lider” ni que cap eslògan polític m’autoritzi. Ni vull cap autoritat que vingui de fora a imposar-me idees ni identitats.

De la mateixa manera, penso que aquest sentiment i aquest pensament és extensible a la col·lectivitat que m’envolta, a la que em sento més propera. Podem tenir i sentir una identitat, un sentiment de llibertat, de capacitat de decidir per nosaltres mateixos en allò que ens afecta i que ens importa i que alhora ens uneix perquè ens fa semblants com a grup.

Un sentiment natural, de forma de fer i de pensar que té a veure amb el moment actual, amb estimar la terra on hem nascut i on vivim, i que té a veure també amb una història i unes tradicions que ens venen de lluny. Vull pensar que aquest sentiment és natural, humà i social. I que com a grup ens diferencia d’altres grups que tenen sentiments, pensaments, formes i costums de viure, llengües i història diferents.

Ni millors ni pitjors: diferents. Crec que l’alimentació, les arts, la socialització de les relacions són molt diferents aquí i, per exemple, a la Patagònia, a Sudàfrica o a Corea. Potser pensar en exemples llunyans em fa més fàcil entendre les diferències amb grups, nacions i territoris veïns. I penso que precisament la diferència que ens separa i ens fa peculiars, ens fa atractius a nosaltres mateixos i ens fa cohesionats. Ens dona un sentiment de individualitat, de grup, de terrritori més enllà del barri, del poble de la comarca… de nació.

Tot això pensat i sentit com a fet o característica “involuntària”: sóc així, som així… per una qüestió d’aprenentatge, de relació familiar, d’establiment social, històric, mestís i territorial. I precisament per ser com som, tenim dret a ser-ho com a fet natural. A ningú se li acudirà prohibir a un altre ser alt o baix, de cabells llisos o rinxolats… seria absurd, no? Són fets i característiques pròpies…

Vull pensar també que com menys temps hem de dedicar a justificar davant dels altres les nostres diferències, més temps i ganes podem posar a pensar en el que ens fa propers, en principis bàsics humans. En sentir-nos solidaris amb altres persones que també han nascut de mare, que estimen els que tenen a prop i que volen viure sense conflictes, problemes ni opressions.

Seria bó un món sense nacionalismes? Penso que no seria ni bo ni dolent: penso que seria absurd. Seria bo un món sense enveges, sense guerres ni violència, sense ambició del que té l’altre? penso que seria ideal.

I perquè doncs no poden conviure com a bons veïns, nacionalismes diferents?

Em temo que la resposta pugui ser totalment políticament incorrecta. Però només en trobo una. No podem ser bons veïns per la manca de respecte a la llibertat de l’altra.

Això em podria portar a buscar els orígens d’aquesta manca de respecte. Només vull apuntar que qui menysté un altre, preten que aquest altre estigui subordinat als propis desitjos, ambicions i creences. Però això, i de qui i com ho fa efectiu, ja és tema d’un altre post.

En conclusió… em sento català; em sento molt proper -vull dir que em sento com “a casa”- de les persones que parlen una llengua catalana una mica diferent de la meva, a la franja de ponent, al nord dels pirineus, e les terres de l’Ebre, a les Illes, a Alacant… I ara no sé si m’agradaria que Catalunya fos independent. Perquè si lluitem per això que en política és justificable, defensable i legítim… encara que altres nacionalismes polítics pensin que no hi tenim dret, no sé si m’agradaria viure en un país on em mancarien territoris emocionals que considero propers… I alhora, no crec que hi hagués cap justificació -des de la política o dels mapes polítics actuals- per a imposar la catalanitat a altres sensibilitats.

Voldria no sentir-me maltractat com a ciutadà pel fet d’haver nascut aquí. Voldria que els ciutadans que no han nascut aquí però hi viuen, no es sentissin maltractats per ser “catalans de segona” o “espanyols de tercera”… voldria ser respectat com a persona: totes les persones tenim dret a ser respectats, però sembla que hi ha qui no ho entén.

Crec que tots plegats hem donat per bó que hi ha unes lleis, unes fronteres, uns sistemes d’explotació social, laboral i de consum i tots plegats donem per bo que només alguns -els polítics democràticament escollits- tinguin la responsabilitat de representar-nos i de guiar-nos dient-nos el que hem de fer. Potser hem donat per bones massa coses que no ho són. Potser, no hauríem de criticar tant a aquells que nosaltres hem posat a manar, com plantejar-nos si efectivament aquest sistema de poder i d’autoritat és capaç de resoldre més problemes que no pas de crear-ne.

Ens calen tantes lleis que no s’apliquen amb la finalitat per les que van ser creades? Ens cal que ens governi qui no pot fer més que ser una peça d’un engranatge? Ens cal perpetuar els poders i els drets de conquesta legitimant-los en una transició continuada i inacabable?

Em sento saltenc, gironí, català, persona i lliure. Ara, estic decebut amb les estructures polítiques, socials, religioses que no saben ni volen avançar cap a models de societat més justos, menys violents i menys consumistes. Més equilibrats donant solucions als problemes de la fam i la malaltia i la manca d’accés a la cultura arreu del món. Respectant a les persones sense imposar-los mètodes ni creences. Estic decebut de la manca d’idees i de capacitat de les estructures polítiques que s’han fet o tornat súbdites d’un sistema econòmic caduc que ha de reinventar-se (refundar-se, diuen) per mantenir unes estructures de guerra, malaltia i fam que els permetin seguir enriquint-se.

El que jo sento, el que jo penso, no té gaire importància. Ja ho sé.

Però crec que no ens cal cap Messies salvador, cap líder d’empenta, no crec que ens calgui ningú que ens digui el que hem de fer. Potser n’hi hauria prou que tots i cada un de nosaltres, poguéssim pensar per nosaltres mateixos i actuar amb coherència amb els que tenim més aprop.

Jo, només espero poder ser coherent amb el que penso, sense que em limitin la llibertat pel fet d’usar la millor arma mai inventada: les paraules.

Un altre blog?

M’agradaria viure en un país on les coses es fessin diferents. On les persones podessin estimar i ser estimades. On hi hagués temps per viure la vida abans no s’acabi.

Sóc, encara, militant d’ERC. Però no m’agrada com s’estan fent les coses.

Obro aquest blog amb la intenció de descriure quina mena d’espai voldria trobar al meu entorn. Què espero que l’estat -tant de bo català, si podem- em garanteixi i explicar també què estic disposat a fer jo per fer millor el meu entorn, la meva vida i la dels que estan i estaran a prop meu.

Tinc altres blogs. Un, o alguns, de personal. Un altre d’eròtic.

La meva intenció és fer d’aquest un blog on explicar el que penso de la organització social, política, nacional… i el perquè.

No sé si tindré prou temps ni ganes. Però la idea és aquesta.